(Continuació)
Els peatges de la llibertat
¿Això vol dir que la culpa de tot aquest assumpte tan lleig, en la cúpula de l’Església, recau en els papes anteriors, en Pau VI (papa 1963-1978), en Joan XXIII (1958-63), en Pius XII (1939-58) i en els seus respectius col·laboradors immediats? No ho sé dir. Però sí que sé que aquests papes també van estar molt condicionats per l’enorme pressió que hi havia aleshores a favor del laissez faire i en contra dels capteniments inquisitorials d’altres èpoques. Per això van eliminar l’índex de llibres prohibits (no la recomanació moral de no llegir, mirar o escoltar llibres, programes de TV o ràdio o pàgines web, etc. que atemptin contra la fe o els costums cristians, si no hi ha causa proporcionada; però sí el fet de fer-ne una llista pública, cosa que recordava massa a temps anteriors, de crema de llibres i tot això), van proclamar la llibertat religiosa i van endolcir l'antic Sant Ofici, van formular la doctrina de la separació de l'Església i l'Estat, van condemnar amb força cada cop més contundent el cesaropapisme i fins i tot (encara que tímidament) el nacionalcatolicisme, i també, per cert, la tecnocràcia (sí, la tecnocràcia, em penso que a la Populorum progressio de Pau VI, l'any 1967, i també a l'Octogesima adveniens de l'any 71: "Para hacer frente a una tecnocracia creciente, hay que inventar formas de democracia moderna, no solamente dando a cada hombre la posibilidad de informarse y de expresar su opinión, sino de comprometerse en una responsabilidad común"; i en altres encícliques hi insistia), i van prendre tantes altres decisions encertades que van començar a posar l’Església en la via de la modernitat.
No té gaire sentit, arribats al punt on som, fer gaire marxa enrere en aquest tema. Seria com acusar el papa Pau VI d’haver esperat fins al 1968 per publicar l’encíclica Humanae vitae, quan la píndola ja corria des del 60 i els preservatius des de temps immemorials. Seria com acusar Pius XII, Joan XXIII i Pau VI de no actuar amb celeritat contra els bisbes i capellans que no van aturar la revolució sexual que va començar en el seu temps entre els catòlics, i que encara dura. M’imagino que aquells papes, si no van actuar amb més contundència, devia ser perquè es refiaven de la bona fe dels bisbes i dels capellans i dels catòlics de base en general. Qui ho havia de dir, que passarien les coses que van passar després? Si llavors només es parlava dels "signes dels temps" de manera positiva, i els papes eren gairebé els únics que hi posaven algun però, i llavors eren acusats de retrògrads... Els mateixos papes devien pensar que el temps ja posaria les coses al seu lloc. Però quan Pau VI va actuar, per exemple, amb la Humanae vitae, molts se li van tirar al damunt, senyal evident que la rebel·lió es covava des de feia temps i que l'esperit d'alliberament (en matèria sexual també) estava molt estès fins molt amunt en la jerarquia de l'Església. Però qui ho podia endevinar abans?
No vull defensar els papes per fanatisme, només intento explicar-me el que em sembla que devia passar. El papa, al capdavall, tot i que és el darrer responsable de l’Església catòlica en cada moment històric, no ho controla tot, no ho pot controlar tot. Al llarg de la història de l’Església hi ha hagut molts episodis tristos dels quals s’ha fet responsable el papa i en realitat ell potser ni se n’havia assabentat. Hi ha gent al voltant i per sota, i bisbes escampats arreu del món, que fan la seva (o deixen fer la seva als altres del seu voltant i de sota seu) i que potser es limiten a estendre el missatge, encertat, que cadascú és responsable de la seva santedat i de l'evangelització del món que pugui fer al seu voltant. O bé que no entenen res del que passa, es tanquen angoixats al seu palau i diuen que els seus mals no volen soroll.
El papa, darrer responsable, no és el culpable de tot el que passa a l’Església, com Jesús no va tenir la culpa del que va fer Judes, tot i que va ser Jesús mateix qui el va escollir com a apòstol. Això també convé rumiar-ho sovint.
Un dels peatges que es paga sempre, en la història humana, quan s’obren a la llibertat portes que durant molt temps han estat tancades, és que alguns queden tan enlluernats davant les portes obertes que volen que les parets siguin també portes i es prenen llibertats que van més enllà del que tocava. Un exemple històric però proper d’això que dic va ser la Segona República espanyola i els excessos que hi va cometre molta gent emparant-se en la nova situació política i en la pèrdua d'influència social de l'Església. "España ha dejado de ser católica", deia Azaña, i en certa manera tenia raó: Espanya havia deixat de ser un condomini politicosocial de l'estructura eclesiàstica catòlica. El problema és que molts van entendre això com si hi hagués via lliure per maltractar primer, i matar després, monges, capellans i béns religiosos. Però la culpa de tot allò no la van tenir les noves llibertats, que quedi clar, sinó l'abús de les llibertats, per la falta de costum de ser lliures, podríem dir. Per tant, en l'àmbit polític una part de responsabilitat d'aquests casos de sobrereacció ciutadana és sempre dels governants anteriors, tot i que hi hagi tendència a carregar la culpa de tots els morts damunt els governants del moment, en aquest cas en els de la República.
Un altre exemple encara més recent és el d'algunes llibertats d'avui mateix. Em refereixo a la fi de la repressió pública respecte a comportaments privats (homosexualitat, adulteri, anticoncepció), uns comportaments que potser no tenien més transcendència fora de les quatre parets d’una casa (o de dues cases, si era un adulteri). En caure les barreres, que al final sempre cauen un dia o altre, hi ha gent, primer una minoria, que volen anar més enllà i que demanen llavors protecció pública, política, per als comportaments privats que fins llavors estaven prohibits. No entenen que una cosa és la no prohibició o la no penalització, que en això tots podríem posar-nos més o menys d'acord tret dels més extremistes, i una altra la benedicció pública. O sigui, no es conformen amb que s'elimini la prohibició, sinó que volen que els seus comportaments privats passin a ser drets públics. I temporalment potser se’n surten (matrimonis homosexuals, divorcis express, repartiment de preservatius com si fossin caramels, dret a l'avortament amb tot pagat), però la societat paga un fort preu, ja que llavors és molt més difícil explicar als joves el que és una família i formar-los amb uns criteris i uns valors de responsabilitat i de compromís una mica més sòlids que els contingents de la societat que avui ens domina.
Això vol dir que obrir portes és dolent? No, de cap manera. Vol dir només que obrir portes, que s’han d’obrir, implica dins la societat humana que alguns se n’aprofitin. Suposo que és allò del pecat original. I suposo que és això el que va passar dins l'Església a partir dels anys 50.
Confesso humilment que tot el que dic aquí és una composició de conjunt que m’he fet jo soleta, sense més dades que les que he llegit a la premsa i en quatre llibres mal llegits. Que no se m'enfadi ningú, ara, ni de l'Església ni dels altres.
-----
Opus Dei i capellans pederastes
Abusos sexuals i avortaments
Els abusos sexuals dels capellans són pel celibat?
A tot arreu hi ha fang quan plou
Més sobre celibat i pederàstia
El Vaticà i els capellans pedòfils
El celibat no causa la pedofília
Tothom s'exclama, jo també
Un editorial ponderat
Una altra opinió ponderada
I una tercera
I la definitiva
Parla el papa
-----
